Blog de na Maria

Ja se que amb aquest viatget doble, tornaré a deixar el blog una mica abandonat, per això us deixo aquesta noteta…

Han passat moltes coses aquests dies, les festes de Gràcia han estat el que esperava, un lloc de retrobament, festa, alegria, bon rotllo, bogeria, molta gent coneguda i pajaros M’ha encantat i se que tornant escriure un post amb totes les vivències. Estic escribint un conte i tot sobre Gràcia… gràcies per la idea guapooo! I vaja que me’n vaig, només volia dir això, me’n vaig a Itàlia a l’aventura i dp a Berlin a veure el meu Sig jajaja Bueno NiN, amb tu tb ens veurem els últims dies, espero que siguin inoblidables ehhhh

Fins la tornada. Molts petons

Menteixo perquè puc mentir,

perquè la mentida és viure

i ja no puc sentir res més.

         5/11/06 Fragment versionat: Menteixo. L’illa del tresor.

Bufff, gran escrit! Realment tots mentim, perquè tots som vius… Però on és el límit? Qui el fixa? Tu mateix o la vida te’l marca? És fàcil mentir, ho afirmo. Hi ha persones que diuen que no poden fer-ho, que se’ls hi nota a la cara que estan mentint, però de fer-ho ho poden fer… el que passa és que els enxampen! jeje Jo menteixo, clar que si… però moltes vegades prefereixo mentalitzar-me per dir la veritat o millor dit, esperar per dir-la, però l’acabo dient, encara que em costi, perquè les veritats a mitges són un fracàs i les mentides piadoses existeixen perquè nosaltres les construïm… uiii que les anades d’olla de na Nakis torneeen…

A Gaza tot és molt pitjor,

les sabates de criatures

perdudes en bassals de sang,

les llàgrimes no salvant res

ni fent que s’oblidi cap pèrdua.

Quan Beirut va ser destruïda

potser un amor s’emfortia,

per allò de les pors dels altres,

que poden distreure les nostres.

Més fàcil que la por matés…

¿On para l’autobús a Gaza?

                                                     8/11/06 Poesia 

                                                          Pep Rosanes Creus

                                                              L’Illa del tresor. Viena.

Perquè res s’oblida, perquè el temps no fa esborrar les vivències ni les atrocitats, perquè els escrits perduren, encara que els trobis mig amagats, un dia d’estiu… 

Bufff flipava tant jo, estava de camí a la Bretagna francesa, des de París i pensant que seria un pim pam, ens pensavem que estava allà al costat, a la cantonada, que inocents som… Que cony! 4 hores de TGV, joder però navem en un TGV, na Marga, en Julien i jo de puta mare… Tot dissenyat pel Jean Paul Goltier o algú d’aquests jajaja Toma batejada… I vam arribar a Morlaix, a casa el Julien, molt hospitalaris, però la seva germana havia de parir i tenien el tinglao muntat allà, per tant vam anar a cal Poll i la Yasmine, molt maquuuus! I l’endemà al Decathlon, joder es veu que no anavem preparades per la guerra jajaja i haviem de comprar roba, pues aleee a gastar! A la tarda, ja havent parit a la Anaïs, la germana del Julien, la qual estava de pm i feliç, es fa afegir el Miguel i vam poder marxar amb autobus a Carhaix, a les Vieilles Charrues! Vaya autobusero, flipat agafant les curves a 100 km/h i d’Amsterdam era el paio, no faré cap més comentari jeje i els companys de viatge uns tajats de la vida, uns punkis autèntics amb el cali i els seus gossos jajaja I allà, vaya FESTIVAL! Mare meva, acampada amb tot de gent jove i concerts variats, amb espectadors variats… joves, famílies, nens i nenes, guapos, tajats, freeks… de tot! La música super variada, electro, rock, jazz, pop comercial, africana, lentilla, sentimental, hip hop i The DO, no sabria com calificar-los, genials! Em van encantar! Els amics del Julien, encantadors, pq enganyar-se era mirar-los i parlar amb ells i naven tajats, però qui no hi anava allà? jajaja Fora conyes, eren la ostia! Maquíssims I l’ambient d’acampada, brutal… a birres tot el dia, cantant, xerrant de la vida, sobant lo mínim i atenció! Una llei del festival era que qualsevol podia okupar la teva tenda, ja ho van intentar ja, però no ho van aconseguir jeje Mil anegdotes, quins grans dies vaig passar… Al marxar casi plorem, rollo ja s’acaba? Abraçades mil i amb la promesa que vindrien a Barcelona…

I tornada a París, aquell mateix dilluns arribaven mons pares, osigui que tenia 7 dies més de regal per descobrir una mica més aquella bella ciutat. Na Marga marxava dimarts i vam fer un sopar com deu mana, amb xerrera inclosa, ole! Et trobaré a faltar nina, ara si! I durant aquests 7 dies, què dir… doncs moltes vivencies també però a un ritme més calmat. I que em va encantar? Doncs el soparet arrant del Senna amb el Yoan, crec que el vaig idealitzar només perquè estavem davant d’aquella marevella de paisatge… Quines coses ehhh a vegades un sopar de supermercat es pot convertir en tot un èxit! jeje

Aiiiix quantes coses que he viscut ”à la cite de l’amour”. M’encantava pq hi anava amb la Marga, però aquell dissabte jo estava molt perjudicada i vaig patir una mica a l’anada, vaya cap que tinc, dioooooos! I vaya merder, retràs del vol de 2hores i aterrem en un altre aeroport que no era el nostre, tardíssim i sense tren per anar al centre de Paris, dormir a l’aeroport, super preparades, montem la nostra paradeta i au! El pobre amic que ens havia de donar les claus no va dormir, ja que estava pendent de nosaltres i les nostres peripècies… encara que no em fa gens de pena jajaja pq és un freek i va estar tota la nit jugant al pc, podia dormir ehhh ningú l’obligava a no fer-ho… El viatge començava malament, pq enganyar-se però amb ALEGRIA! Aquella nit doncs no haviem dormit casi res i ens esperava una maratón, era la vigilia del 14 de juliol, dia nacional de frança i a París era una lokura… concerts, actes, policia, festa, alcohol i això ho haviem de viure, osigui que ens vam plantar a la plaça de la Bastille i a fotrens un cafè a 5 euros jajaja Flipa mandarines… però atenció, què sona? Anparanoia? no pot ser… sisi ho és! Vam flipar, na Marga més que jo, pq li encanta i vam saltar com a lokes sentint una mica de música espanyola. I va arribar el moment esperat, vaig veure al Marius de Xipre, alguns el recordareu d’Erasmus a Montpellier! Que gran aquell moment… semblava impossible i estavem els dos allà, a París, mirant-nos! Només feiem això jajaja Preciós! I clar tb havia de trobar-me amb en Yoan, John, Joan, Jan, com li diem? jajaja Alguns altres el recordareu del Cap d’any passat! Què tajat nava, però tant autèntic… res de encamisaos, era ell i va estar super pendent de nosaltres, potser més de mi? nooooo ;) Vaya que aquella nit no dormiriem pas tampoc al pis de l’Steven, simplement no dormiem i la nakis va fer el seu efecte… un matí més buscavem el metro perdut, rient com dues lokes… Osigui que el 14 de juliol va passar dormint, aquest cop si, al piset de l’Steven, gratis i per nosaltres soles, ole! Mentre els alts càrrecs polítics europeus feien el paperet als Camps Elisees…

A partir d’aquí ens vam serenar una mica i vam fer turisme per París, ja tocava jajaja Tot tant impresionant i preciós, vam poder catar el metro, per fi! jeje i jo em vaig sentir genial, amb molt de temps lliure i ganes de descobrir aquella bella ciutat!

Però va arribar dimecres i 120 euros, com ke? Sisi per anar a Bretagna haviem de pagar allò… però para las dos ehhh jajaja Només faltaria… Però va mereixer tant la penaaaaa, les Vieilles Charrues! Vinga, no defelliu que ara comença un altre post