A privar?
Dissabte, Febrer 9th, 2008Amb aquest títol es podria pensar que la nakis s’ha desfassat, però nooooo!
Tenia ganes d’ensenyar una petita cosa que ara mateix em fa feliç, les meves noves babutxes o xinel·les, quina paraula més culte dioooos! Doncs nooooo… tampoc és això ben be…però és una pista jeje Amb aquest calçat faig la feina, uuuuhhh la feineta de cuidar nins, com dirien alguns… M’encanta! A veure a veure, aclariré el tema d’una vegada jeje Durant tot el curs estaré de pràctiques en una escola Bressol de Barcelona, per fi a la meva ciutat… que amb tant de viajeeee encara no sabia com eren els nins i nines de la capital! I prop del Camp Nou, que dic a prop? Davant mateix, faig una passa i em foto dintre, que digoooo… algun dia veuré als jugadors anant a la infermeria o pujant al seu flamant cotxe, que boooo jeje El nom de l’escola és igual que el d’una beguda alcoholica, d’un ron molt famós, té guassa! Sembla que l’hagi escollit a consciència… Doncs en fiii, dp de la parafernalia freek que us he fotut, nem al temaaa! Fa una setmaneta que hi soc i ja frisoooo, com dirien a ses illes. L’escola genial, el tracte cap a mi wapooo, les cuineres un tresor jeje i els dies em passen volant, bufff no vull que s’acabi… Des del primer moment que vaig entrar per la porta d’aquella classe, la classe del follet, em vaig enamorar, enamorar de tot… de l’ambient que es respirava, del coloridooo que hi haviaaa, del tracte de la mestra vers als nins, dels NINS, que monuuuus són! Set preciositats entre 8 mesos i un anyet… El somriure de l’Ada, l’encanteri del Roger, la por de la Marta, els esforços de les bessones Martina i Ariadna per no anar enrere jeje, les galtones del David i les escapades de la Txshel… Aiiix, són la canya, un dia els odiaries i l’altre te’ls menjaries a petons, però sempre et deixen anar aquell somriure que només ells saben fer en el moment oportú i patapam…et cau la baba! Sembla un tòpic… però és una mica cert! A veure, tranquilitat… que ja se que els problemes que te la penya no se’n van per un simple somriure, però si que penso que els crios fan que t’evadeixis per una estona de la vidaaa en sí, és genial! I sembla que aquestes 7 personetes no tinguin vida, perquè no xerren ni caminen, però la tenen, i tant que la tenen…amb un simple soroll gutural ja t’estan dient moltes coses, amb un simple plor pots saber el que els hi passa, sempre descartant mil opcions, és clar! jajaja Els pares també són un món a part, mola estar ficada en aquest món abans de ser mare, sembla com un entrenament previ. Existirà l’instint maternal o el rellotge biològic que sonaaaa? Ostres jo el tindria cada dos per tres jejeje Vaja que cada un d’aquests bitxuuus són la canya i jo viuré la seva evolució fins al juny. Eiiiii és que ara gategen o ni tant sols això, però abans del juny ja caminaran jeje Serà màgic aquest moment! Què emocionada estic, oi? Soc així jo, tranquils 
Uhhhh verdes i taronges, jo com sempre…marcant estil jeje
