http://barcelona.photobloggers.org/

Em va obrir els ulls, l’exposició de fotografies de Maternitats… una delicia! Hi van haver 4 fotografies que em van impactar moltíssim, per la seva força, per la història que s’hi amagava al darrera, bufff! Realment països com l’India o el Senegal m’inpacten i m’atruen tant! El fotògraf va saber no caure en el recurs fàcil de plasmar misèria i va aconseguir unes imatges tendres, alegres i plenes d’esperança! I a partir d’aquesta ja no he parat, us hi apunteu?

Per fi la Vio ja està instalada al piset, sisi ja hi dorm! jaja Ara falta que el fagi seu! Pot semblar que les coses al piset vagin lentes i així és… la inauguració es farà tranquils! Però més endevant, ja us informarem, ok?

I per anar agafant idees, ahir la Vio i jo vam acoplar-nos a una festa d’un colega del David jaja Ens vam fixar amb la quantitat de gent, el pica pica (una truita sempre triunfaaa jeje), la begudeta i amb l’estructura del piset jajaja Que freeks…

Per cert, penyaaa a veure si ens despertem ehhh! Que últimament només surt de festa aq trio de la fotooo, al final el franceset la va clavar ehhh

 

Que ben iluminats

Em van sorprendre algunes coses d’aquest viatge… anar descalç per la vineria, el mal humor que gastaven pel Zoological, els àpats sempre currats amb una mica de vi i l’ocupació que vam fer d’aquella habitació jaja És enormee!

Però em quedo amb quatre coses a la memòria d’aquest retorn… la sortida del S-bahn que mai trobavem, una conversa especial abans d’anar a dormir, aquella bona estona prenent el “fred” a la tumbona amb un bon tè a les mans i aquella abraçada final ahhhh i quatre penjadors pel nou piset, moníssims… 5 vaaaa! jajaja

Vam fem 2nits a Venècia, al final ens va agradar tant aq ciutat que vam decidir fer una nit més en aquella pensioneta a la vora de la pl. St.Marco, quina ganga! Allà vam fer la nostra primera adquisició, el ganivet! Com tallava el cabró… Vam cumplir i vam provar la pizza i la pasta, ens faltava el gelat Em va sorprendre el munt d’obres que hi ha al pont dels suspirs, quina llàstima! I vaig flipar amb l’hospital, les ambulàncies lanxa, la númeració de 5000 cap a munt i els coles sense nom, casi clandestis.

On anem? El xicotet de la pensió, tot fashion ell, ens va recomenar Verona. Aq ciutat jo la tenia creuada del viatge de fi de curs de l’institut, perquè hi vam arribar de nit i no vam veure res… doncs vinga a treure l’espineta! Arribavem, sempre pillant els trens a l’últim minut jajaja i a caminaaaar! L’alberg de pm, allò semblava una mansió reformadaaa!T’hi perdies… però com tot alberg té unes normes i allò també semblava un convent. A les 17h obrien i a les 0h a dormir! Vam na a jalar i quin gran descobriment, un baretuuu petitó amb un cambrer de lo més catxondo, ens va fer una exhibició de toros i tot jajaja ahhh i felicitats al cuiner, crec que és la millor pasta que he menjat mai! La Kel, valoradora de cafè, va dir que el millor! Ens va recomanar tres cosetes per visitar i vam fer-li cas… Pobre pinotxo, es va quedar sense cames… Aquí vam convencer al xicotet de l’alberg pq ens fer rutilla, vam estar xerrant-hi mitja hora i el tio flipava…del pal no es decidiran mai? jaja

D’aquí a Bergamo, una gran ciutat altaaaa… Vam degustar pizza i gelat i fins i tot vam veure un espectacle de titelles. L’alberg impressionant, el recomano mooolt! Tot nou, com un hotelazo… on s’ha vist això? jajaja

A l’estació de Bergamo, vam conèixer un paio, un nomada… em va donar molt bon rotllo aquell italianet. I d’aquí a Milà i noomés veuriem això de milà jajaja k grande, tantes opinions negatives de la ciutat rebudes, van fer que ni la visités…ben curiós! I directes a Como… un suplici instalar-nos a l’alberg, vaya bordes! Però les passejades brutals… Es veu que alguns famosos tenen casa alla jaja i nosaltres lo únic que desitjavem era banyar-nos, aix! Doncs no va ser fins l’endemà, que vam na a Bellagio i allà siiii, vam ser peixets…precios! La paraula es queda curta… vaig tenir una sensació de plenitud allà… Va ser com aconseguir un objectiu, trobar un poblet rollo Collioure a Itàlia, que grandiós aq moment!

Uiii i d’aquí dia cansat i de pet a l’aeroport, crec que va ser el dia que més trens, busos i avions vam agafar jajaja I Berlín ja serà un altre post jeje

Han passat moltes coses aquests dies, les festes de Gràcia han estat el que esperava, un lloc de retrobament, festa, alegria, bon rotllo, bogeria, molta gent coneguda i pajaros M’ha encantat i se que tornant escriure un post amb totes les vivències. Estic escribint un conte i tot sobre Gràcia… gràcies per la idea guapooo! I vaja que me’n vaig, només volia dir això, me’n vaig a Itàlia a l’aventura i dp a Berlin a veure el meu Sig jajaja Bueno NiN, amb tu tb ens veurem els últims dies, espero que siguin inoblidables ehhhh

Fins la tornada. Molts petons

perquè la mentida és viure

i ja no puc sentir res més.

         5/11/06 Fragment versionat: Menteixo. L’illa del tresor.

Bufff, gran escrit! Realment tots mentim, perquè tots som vius… Però on és el límit? Qui el fixa? Tu mateix o la vida te’l marca? És fàcil mentir, ho afirmo. Hi ha persones que diuen que no poden fer-ho, que se’ls hi nota a la cara que estan mentint, però de fer-ho ho poden fer… el que passa és que els enxampen! jeje Jo menteixo, clar que si… però moltes vegades prefereixo mentalitzar-me per dir la veritat o millor dit, esperar per dir-la, però l’acabo dient, encara que em costi, perquè les veritats a mitges són un fracàs i les mentides piadoses existeixen perquè nosaltres les construïm… uiii que les anades d’olla de na Nakis torneeen…

les sabates de criatures

perdudes en bassals de sang,

les llàgrimes no salvant res

ni fent que s’oblidi cap pèrdua.

Quan Beirut va ser destruïda

potser un amor s’emfortia,

per allò de les pors dels altres,

que poden distreure les nostres.

Més fàcil que la por matés…

¿On para l’autobús a Gaza?

                                                     8/11/06 Poesia 

                                                          Pep Rosanes Creus

                                                              L’Illa del tresor. Viena.

Perquè res s’oblida, perquè el temps no fa esborrar les vivències ni les atrocitats, perquè els escrits perduren, encara que els trobis mig amagats, un dia d’estiu… 

I tornada a París, aquell mateix dilluns arribaven mons pares, osigui que tenia 7 dies més de regal per descobrir una mica més aquella bella ciutat. Na Marga marxava dimarts i vam fer un sopar com deu mana, amb xerrera inclosa, ole! Et trobaré a faltar nina, ara si! I durant aquests 7 dies, què dir… doncs moltes vivencies també però a un ritme més calmat. I que em va encantar? Doncs el soparet arrant del Senna amb el Yoan, crec que el vaig idealitzar només perquè estavem davant d’aquella marevella de paisatge… Quines coses ehhh a vegades un sopar de supermercat es pot convertir en tot un èxit! jeje

A partir d’aquí ens vam serenar una mica i vam fer turisme per París, ja tocava jajaja Tot tant impresionant i preciós, vam poder catar el metro, per fi! jeje i jo em vaig sentir genial, amb molt de temps lliure i ganes de descobrir aquella bella ciutat!

Però va arribar dimecres i 120 euros, com ke? Sisi per anar a Bretagna haviem de pagar allò… però para las dos ehhh jajaja Només faltaria… Però va mereixer tant la penaaaaa, les Vieilles Charrues! Vinga, no defelliu que ara comença un altre post