Blog de na Maria

Ja se que amb aquest viatget doble, tornaré a deixar el blog una mica abandonat, per això us deixo aquesta noteta…

Han passat moltes coses aquests dies, les festes de Gràcia han estat el que esperava, un lloc de retrobament, festa, alegria, bon rotllo, bogeria, molta gent coneguda i pajaros M’ha encantat i se que tornant escriure un post amb totes les vivències. Estic escribint un conte i tot sobre Gràcia… gràcies per la idea guapooo! I vaja que me’n vaig, només volia dir això, me’n vaig a Itàlia a l’aventura i dp a Berlin a veure el meu Sig jajaja Bueno NiN, amb tu tb ens veurem els últims dies, espero que siguin inoblidables ehhhh

Fins la tornada. Molts petons

Menteixo perquè puc mentir,

perquè la mentida és viure

i ja no puc sentir res més.

         5/11/06 Fragment versionat: Menteixo. L’illa del tresor.

Bufff, gran escrit! Realment tots mentim, perquè tots som vius… Però on és el límit? Qui el fixa? Tu mateix o la vida te’l marca? És fàcil mentir, ho afirmo. Hi ha persones que diuen que no poden fer-ho, que se’ls hi nota a la cara que estan mentint, però de fer-ho ho poden fer… el que passa és que els enxampen! jeje Jo menteixo, clar que si… però moltes vegades prefereixo mentalitzar-me per dir la veritat o millor dit, esperar per dir-la, però l’acabo dient, encara que em costi, perquè les veritats a mitges són un fracàs i les mentides piadoses existeixen perquè nosaltres les construïm… uiii que les anades d’olla de na Nakis torneeen…

A Gaza tot és molt pitjor,

les sabates de criatures

perdudes en bassals de sang,

les llàgrimes no salvant res

ni fent que s’oblidi cap pèrdua.

Quan Beirut va ser destruïda

potser un amor s’emfortia,

per allò de les pors dels altres,

que poden distreure les nostres.

Més fàcil que la por matés…

¿On para l’autobús a Gaza?

                                                     8/11/06 Poesia 

                                                          Pep Rosanes Creus

                                                              L’Illa del tresor. Viena.

Perquè res s’oblida, perquè el temps no fa esborrar les vivències ni les atrocitats, perquè els escrits perduren, encara que els trobis mig amagats, un dia d’estiu… 

Bufff flipava tant jo, estava de camí a la Bretagna francesa, des de París i pensant que seria un pim pam, ens pensavem que estava allà al costat, a la cantonada, que inocents som… Que cony! 4 hores de TGV, joder però navem en un TGV, na Marga, en Julien i jo de puta mare… Tot dissenyat pel Jean Paul Goltier o algú d’aquests jajaja Toma batejada… I vam arribar a Morlaix, a casa el Julien, molt hospitalaris, però la seva germana havia de parir i tenien el tinglao muntat allà, per tant vam anar a cal Poll i la Yasmine, molt maquuuus! I l’endemà al Decathlon, joder es veu que no anavem preparades per la guerra jajaja i haviem de comprar roba, pues aleee a gastar! A la tarda, ja havent parit a la Anaïs, la germana del Julien, la qual estava de pm i feliç, es fa afegir el Miguel i vam poder marxar amb autobus a Carhaix, a les Vieilles Charrues! Vaya autobusero, flipat agafant les curves a 100 km/h i d’Amsterdam era el paio, no faré cap més comentari jeje i els companys de viatge uns tajats de la vida, uns punkis autèntics amb el cali i els seus gossos jajaja I allà, vaya FESTIVAL! Mare meva, acampada amb tot de gent jove i concerts variats, amb espectadors variats… joves, famílies, nens i nenes, guapos, tajats, freeks… de tot! La música super variada, electro, rock, jazz, pop comercial, africana, lentilla, sentimental, hip hop i The DO, no sabria com calificar-los, genials! Em van encantar! Els amics del Julien, encantadors, pq enganyar-se era mirar-los i parlar amb ells i naven tajats, però qui no hi anava allà? jajaja Fora conyes, eren la ostia! Maquíssims I l’ambient d’acampada, brutal… a birres tot el dia, cantant, xerrant de la vida, sobant lo mínim i atenció! Una llei del festival era que qualsevol podia okupar la teva tenda, ja ho van intentar ja, però no ho van aconseguir jeje Mil anegdotes, quins grans dies vaig passar… Al marxar casi plorem, rollo ja s’acaba? Abraçades mil i amb la promesa que vindrien a Barcelona…

I tornada a París, aquell mateix dilluns arribaven mons pares, osigui que tenia 7 dies més de regal per descobrir una mica més aquella bella ciutat. Na Marga marxava dimarts i vam fer un sopar com deu mana, amb xerrera inclosa, ole! Et trobaré a faltar nina, ara si! I durant aquests 7 dies, què dir… doncs moltes vivencies també però a un ritme més calmat. I que em va encantar? Doncs el soparet arrant del Senna amb el Yoan, crec que el vaig idealitzar només perquè estavem davant d’aquella marevella de paisatge… Quines coses ehhh a vegades un sopar de supermercat es pot convertir en tot un èxit! jeje

Aiiiix quantes coses que he viscut ”à la cite de l’amour”. M’encantava pq hi anava amb la Marga, però aquell dissabte jo estava molt perjudicada i vaig patir una mica a l’anada, vaya cap que tinc, dioooooos! I vaya merder, retràs del vol de 2hores i aterrem en un altre aeroport que no era el nostre, tardíssim i sense tren per anar al centre de Paris, dormir a l’aeroport, super preparades, montem la nostra paradeta i au! El pobre amic que ens havia de donar les claus no va dormir, ja que estava pendent de nosaltres i les nostres peripècies… encara que no em fa gens de pena jajaja pq és un freek i va estar tota la nit jugant al pc, podia dormir ehhh ningú l’obligava a no fer-ho… El viatge començava malament, pq enganyar-se però amb ALEGRIA! Aquella nit doncs no haviem dormit casi res i ens esperava una maratón, era la vigilia del 14 de juliol, dia nacional de frança i a París era una lokura… concerts, actes, policia, festa, alcohol i això ho haviem de viure, osigui que ens vam plantar a la plaça de la Bastille i a fotrens un cafè a 5 euros jajaja Flipa mandarines… però atenció, què sona? Anparanoia? no pot ser… sisi ho és! Vam flipar, na Marga més que jo, pq li encanta i vam saltar com a lokes sentint una mica de música espanyola. I va arribar el moment esperat, vaig veure al Marius de Xipre, alguns el recordareu d’Erasmus a Montpellier! Que gran aquell moment… semblava impossible i estavem els dos allà, a París, mirant-nos! Només feiem això jajaja Preciós! I clar tb havia de trobar-me amb en Yoan, John, Joan, Jan, com li diem? jajaja Alguns altres el recordareu del Cap d’any passat! Què tajat nava, però tant autèntic… res de encamisaos, era ell i va estar super pendent de nosaltres, potser més de mi? nooooo ;) Vaya que aquella nit no dormiriem pas tampoc al pis de l’Steven, simplement no dormiem i la nakis va fer el seu efecte… un matí més buscavem el metro perdut, rient com dues lokes… Osigui que el 14 de juliol va passar dormint, aquest cop si, al piset de l’Steven, gratis i per nosaltres soles, ole! Mentre els alts càrrecs polítics europeus feien el paperet als Camps Elisees…

A partir d’aquí ens vam serenar una mica i vam fer turisme per París, ja tocava jajaja Tot tant impresionant i preciós, vam poder catar el metro, per fi! jeje i jo em vaig sentir genial, amb molt de temps lliure i ganes de descobrir aquella bella ciutat!

Però va arribar dimecres i 120 euros, com ke? Sisi per anar a Bretagna haviem de pagar allò… però para las dos ehhh jajaja Només faltaria… Però va mereixer tant la penaaaaa, les Vieilles Charrues! Vinga, no defelliu que ara comença un altre post

Aiiii que patireu quan llegiu aquest post, pq hi ha tantes coses a dir que no tindré espai per escriure-ho tot jajaja Començaré i atureu-me ehhh pq es que fa moltíssim que no escric res de forma habitual, almenys 2 mesos i ja em trobaveu a faltar, oi? Ben be nose pq, suposo pq tinc moltes coses al cap, he acabat ja Magisteri i he estat fora i tot plegat ha fet que oblidés una mica el blog i això no pot ser… Vau veure que vaig escriure desde Paris? jeje

Doncs començaré pel principi, després d’acomiadar na Marga vaig tenir unes setmanes de bojos, acabant treballs i més treballs de la uni… JA SOC MESTRA! oleee! Vam fer el soparet de fi de carrera, on vaya modelitos… però jo vaig disfrutar moltíssim, JA TENIM VAJILLA NINES jaja Vam seguir la festa a Sbd perquè haviem d’acomiadar-nos tb en petit comité, però clar la feina no aturava i la carpeta d’API es nava fent a poc a poc, em va encantar fer-la! Al cangur no podia dir que piraria abans d’agost, però havia d’explotar i tot d’una la Kel i jo vam dir, vinga va anem a Perpinyà i sisi, les dues ben mones cap allà, quins records més grans, els NINS I NINES DEL SOLER HAN CRESCUT jeje i COLLIOURE SEGUEIX TANT PRECIÓS… i de seguida arribaven festes de Sant Joan a MENORCA, quins riures i quin bon rotllo un any més… m’encanta! Quin merder al cangur, com soc de pilla… Segueix el capítol de “jo i les relacions” amb algunes cagades i setmanes en que no aturo, en que m’he convertit? jaja Arriba el cine a la fresca, els picnics improvitzats i l’AMBIENT HIPPIE, ohhh la FRANJA sort que n’hi ha! Flipo pq aturo d’escriure tb a l’agenda i això no pot ser de cap manera, hauré de fer un intensiu… Ja tenim TENDA i està aprop PARIS, bufff però abans flipada amb les meves TAJES, la última monumental, amb OSTIA i tot i l’endemà marxava a PARIS, joder nakis! Sort del sms de la Marga, sinó potser em quedo aquí, estava cagada per por a trobar-me malament a l’avió, que torpe soc! I a Paris impressionant tot, a la Bretagna i les Vieilles Charrues encara més espectacular el bon rotllo d’ACAMPADA que es respirava… Buff però això ja serà un altre post Merci per tornar a llegir-me jeje

Ja se que aquest post està totalment descontextualitzat, perquüe tinc posts encara per fer jeje però em feia gràcia tornar-me a barallar amb els teclats francesos i escriure alguna coseta, encara que ningü ho llegeixi, perquüe fa molt que no escric res…buffff!

Doncs si, estic a Paris, ja porto 12 dies aqu’i i ja m’hi quedaria, je veux rester iciiii! jajaja Però no pot ser, ja tinc bitllet de tornada i a bcn hi ha molts projectes pendents, bueno a bcn o a altres indrets, pq m’espera Italia i Berlin oleee!

Aquests dies a Paris han estat de lo milloret, amb la Marga, els amics de la bretagna, els concerts de les vieilles charrues, el metro de paris, el retrobament amb el Marius (mon ami)i amb el Yoan (que gran va ser el soparet vora el senna, makissim), com us estimuuu! I ara amb mons pares, no està anant del tot malament… estic descobrint llocs maqu’issims i tinc una pau interior impressionant, m’he tret moltes preocupacions del cap i nom’es em dedico a disfrutar… I tinc la impressi’o que tornar’e a bcn com a nova, amb el projecte del pis, les festes de gràcia i els viatges per endevant… que be!

Vaja, ja paruuuu i quan torni a bcn prmet’ho escriure més i millor jeje

Bisous

Ahir nit vam fer el ja cantat sopar per acomiadar na Marga. Ben sopats, bufff es respirava un ambient molt extrany, com de silenci, de no saber què dir, de parides que no entenia, de donada de regals molt íntima… la pulserilla li quedava molt bé i les fotos flipants… com hem canviat! És que clar són 6 anys, que es diu aviat! Al localillo va molar, a mi almenys em va molar… musiqueta dels 80 barrejada amb dance-electro, o algo així… a vegades no se catalogar la música jo jajaja El cubatilla ja me’l vaig fer venir bé, tardet, i vaig estar animada fins el final. Res de sentar-me als sofàs que per allà tirats hi havia… Ohhhh hi van haver moltes cançons que em recordaven vells temps, vam encertar al final anant a petar allà? Jo crec que sí, perquè encara que les primeres opcions són les millors, jo també ho dic sempre… vulguis o no, aquella nit era per recordar, recordar i no oblidar mai totes les nostres aventures juntes… Na Marga estava Ausente, és normal, suposo que li passaven pel cap mil coses en aquells moments. I al final, ens vam juntar les 5 amb la cançó “It’s my life de Jon Bon Jovi”, ohhhhhhhhhhh que macuuuu, no? Em va encantar aquest moment, per definir-lo amb una sola paraula: especial. Però clar després jo vaig continuar fent el tontuuu per allà jeje És que clar, jo tenia al cap que almenys a Menorca i París veuré a na Marga i estava trista pel panorama que hi havia, veient a gent que m’estimo plorar… però mira… em vaig acomiadar d’ella amb una xerradeta recordant els bons moments, mil petons i un somriure, ja em tocarà a mi també plorar ja… i serà dalt d’un avió

Quan es tornarà a repetir aquesta imatge?

Una mirada sense resposta, un soriure desitjat, la poma de sucre, un petó innocent, fer un parxís entre birres, un pardalet innesperat a l’estació, que et piquin l’ullet quan ho necessites, saber esperar, una fotografia que remou, una cançó deliciosa, un comiat incert, una dolça amistat, “et canvio un petó per una mossegada… de galeta”;), un hola preciós, “et trobo a faltar”, un conte simpàtic, l’abraçada que jo volia, una carona de felicitat jeje

Sempre passa, sempre opinem dels altres i a vegades només ens fixem amb la seva imatge, la de gent que s’ha fixat amb mi només per la ostia de la imatge jajaja Que no dic que no m’agradi, m’agrada, però sort que soc algo més

Quina gran anecdota… va ser ahir a la nit, tornant tota sola a les 2h de l’Aurora jajaja Jo anava amb ulleres després d’un dia intens pels meus ulls jeje i amb una cinta de vídeo i un llibre sobre centres penitenciaris sota al braç. Jo flipo, tot a aquelles hores i amb això a sobre… Realment, era perquè duia tot el dia fora de casa i anava empalmant d’una cosa amb l’altra: uni, biblio, Arnau, soparet d’amigues i birreta a l’Aurora. I ja som aquí, tornant a casa. Doncs vaig tenir una sensació molt extranya, em veia diferent, però freeke perquè ningú torna amb tot allò sota el braç jaja Ho podria dur en una motxilla, però no sota el braç jajaja i a aquelles hores, mare meva! Quina contradicció… anava d’estudiosa i fa 2 minuts estava en un bareto a birretes jeje Que no vol dir que una cosa exclogui l’altra, però tot junt em va impactar. A part, caminant caminant per Gran VIa, veig uns paios asseguts en un banc, jo passo per allà, em peguen un repasson i em diuen: - Intelligentaaaaa, ohhhh! Eren italians i es veia que anaven animadets, vaja que se n’havien adonat de la meva adquisició sota el braç i segur que es preguntaven d’on venia jajaja D’una bilio de nit, de casa un amic, de ramblejar, de festa…? Doncs de birretes, tant simple com això… com mola!